De l'ego al lego.

28 julio 2006

Demana un desig

Les folcsonomies són ja una eina bàsica del 2.0, una manera més de fer més eficaç la recerca d'informació a la blogosfera o dins d'un bloc mateix i una nova forma d'ordenació i classificació de continguts.
Mitjançant aquesta pràctica en la qual també participen els usuaris de la xarxa, s'han anat fundant llocs web que destaquen tant per la seva originalitat com per la seva utilitat.
Javier Nicolàs, a la seva entrada del terme a Wikipedia, en destaca un que m'agradaria comentar.

Es tracta de
43 Things, una proposta prou naïf en què s'anima al visitant a introduïr 43 possibles desitjos personals. Un cop introduïts els tòpics la web genera una llista dels desitjos "més desitjats", valgui la redundància, que aniran canviant cada vegada que actualitzem la pàgina. S'inclou la possibilitat també d'anar tatxant els desitjos o les intencions realitzades i de compartir la teva experiència mitjançant la publicació de la teva història personal.
Vist de forma pràctica, bé pot ser que 43 Things sigui la iniciativa més absurda que es pugui llegir a internet, però si més no, delata la possibilitat que donen eines com les folcsonomies i dispositius com el 2.0 de generar dades que d'una altre forma haguès estat impossible recollir. Com si no s'haguès pogut recollir una llista tan etèrea com la que proposa aquesta web, acumulant a la vegada un nombre tan elevat d'experiències.

Moltes vegades diem que alimentem la nostra vida de tòpics i que ens posem objectius vitals desitjant el què volen els altres; 43 Things dona la possibilitat de consultar amb una ullada, aspectes tant trascendentals com el sentit que donem a les nostres vides a travès dels nostres desitjos. Resulta tan fàcil que l'exercici segurament guanya més en frivolitat que en trascendència. No per això, tot plegat resulta menys pòètic.

27 julio 2006

Sons compartits

Compartir continguts a la web ha estat des dels seus inicis un fet inevitable. I és per aquest motiu que el sistema de protecció intel·lectual, copyrights i drets d'autor entesos de forma tradicional, perd sentit en aquest mitjà. Era qüestió de temps doncs, que sorgissin nous sistemes per a regular qüestions de drets a la xarxa per a normalitzar la situació sorgida en aquest nou dispositiu. És així que sorgeixen els Creative Commons i que alhora, generen nous projectes i noves maneres d'entendre disciplines com el periodisme, o arts com ara la fotografia o la música.

Precisament en aquest context que neix el Free Sound Project, una base de dades en què els usuaris poden descarregar sons per tal de poder fer les seves composicions i estudis. Com tota bona aplicació 2.0, el Free Sound Project demana tambè la participació com a creadors de continguts als seus usuaris. D'aquesta manera, permet penjar els treballs dels interessats per tal de fer crèixer la basa de dades i permetre alhora, que altres experimentin contínuament amb nou material.
Aquest projecte, com hem estat insinuant, es conforma tambè com un laboratori d'investigació i com a tal, demana la col·laboració d'escoles i universitats que hi estiguin interessades. El Music Technology Group de l'Institut Universitari de l'Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, en forma part.

Gràcies als Creative Commons projectes d'investigació com aquest, que d'una altra manera haguèssin resultat molt menys accessibles i/o molt més humils, s'obren així a un públic i a un nombre d'investigadors potencial enorme. És així com, el fet de compartir continguts a travès de la web prén un sentit més ampli i segurament més profitós: una nova via pel treball en equip.

20 julio 2006

"Blogs units"

Fa dies que va sorgir la pregunta de si el fenomen blog era una qüestió d’altruisme o una qüestió d'ego. Al respecte van sorgir opinions per tots els gustos, ara bé, tot i que segueixo pensant que la realització personal és la principal rao de ser dels blogs i dels bloggers, he trobat alguna iniciativa que fa pensar que en el format de "bitacora" o "diari personal" també es pot anar més enllà.

Es tracta d’experiments com els de la “Blogomaraton” en què s’animava als blogers a publicar durant un dia determinat qualsevol informació al respecte situacions de desigualtat o injustícia, projectes de desenvolupament, links, telèfons solidaris o qualsevol reflexió sobre el compromís solidari.
La primera experiència d’aquest tipus, es va dur a terme el 21 de desembre del 2005 en la qual van participar 50 blogs. El nombre és modest, però ja va servir per engrescar als organitzadors a fer un segon intent el 10 de maig del 2006. Podeu consultar una entrevista prèvia a la data a la web de Periodista Digital.

Tot i que no crec que el 2.0 sigui una plataforma ideal per aquest tipus de propostes, penso que la idea de fons d’unir els esforços individuals de cada blog en una sola causa és prou potent. La blogosfera mou un nombre tant elevat d’usuaris i de lectors que, aconseguir que una notícia sigui extesa i comentada per un conjunt de blogs mínim ja pot ser tot un triomf. A partir d’aquí la xarxa potencial d’enllaços que es pot arribar a crear dispara la possibilitat de difusió de qualsevol tema.

Si la causa és justa, pot valer la pena.

16 julio 2006

The Office i YouTube

YouTube és sens dubte una de les iniciatives "2.0" més brillants del moment. Una iniciativa que dona lloc a perles com el concurs de la NBC que es comentava al blog de l'assignatura.

The Office, que (almenys en la primera versió anglesa de la BBC) pretén ser un exercici entre la realitat i la ficció (docu-com), proposa als telespectadors que ells mateixos -sense ajuda d'imatges de la sèrie- ideïn i protagonitzin un spot. La idea de què el què passa a la sèrie pot succeïr en qualsevol oficina, queda plasmada a la perfecció.

La mateixa realització de la sèrie pretesament bruta; de la càmera "per improvís" que capta la realitat tal de primera mà, és alhora una versió estilitzada del vídeo casolà. El resultat obtingut amb els spots dels participants serà doncs, prou coherent amb l'esperit de la sèrie.
El fet, a més, de què les peces s'hagin de penjar a YouTube no és tampoc gratuït ja que la mateixa sèrie s'anucia a travès d'aquesta web, i fins i tot emet Webisodes exclusius per seva difusió a internet. El format doncs, tambè quadra.

Es demostra així que YouTube pot ser una plataforma tan vàlida pels "amateurs" com per les cadenes de televisió més importants. No obstant, no deixa de resultar irònic que grans cadenes com la NBC, que són per si mateixes grans empreses de producció i difusió de continguts, envaeixin fins i tot espais 2.0 com YouTube, tradicionalment més dedicats a "l'usuari".

Si algú dubtava que el 2.0 seria un gran negoci em sembla que ja té la resposta.

13 julio 2006

La lògica de l'enllaç


L'eina de l'enllaç és, des dels inicis d'internet, un dels mecanismes bàsics per la navegació. Una eina clàssica que, de fet, dona sentit al concepte de xarxa que proposa el propi dispositiu d'internet. Però més enllà dels objectius bàsics que li pressuposàvem, penso que la lògica de l'enllaç evoluciona cap a nous estadis a travès de la plataforma creada per la web 2.0 i més concretament per la blogosfera.

Iniciatives com Del.icio.us fan pensar en un replanteig d'aquesta eina que, ha passat de ser d'una simple utilitat, a ser purament la matèria primera de la web. En un entorn com el de la blogosfera, l'hipervincle és cada vegada més necessari per a seguir el fil entre un mateix tema, per a poder consultar els referents en els quals s'inspira cada blogger (em parlat ja sobre la veracitat de la informació i de la necessitat de contrastar fonts); per a poder trobar i ser trobat entre els milions de blogs establerts a la xarxa. És d'aquesta manera que el pes en matèria d'enllaços que rep un pàgina web es torna cada vegada un barem més important.

Com es proposa a l'article "Del copista medieval al blogger" a eScriptorium, l'enllaç és el mecanisme que permet distingir i distribuir els continguts més importants que circulen per la xarxa: una forma ràpida d'assenyalar allò de més interès i de poder portar-nos a fonts de primera mà. El blogger doncs, es converteix en un intermediari més en la cadena de comunicació: a més de d'autor i editor de continguts, el blogger ja és tambè un distribuidor més d'informació a la xarxa.

10 julio 2006

No comments












-¡Ven a ver mi blog!
-¿Qué es un blog?
-¡Es un diario en linea! ¡Pones ahó lo que te sucede todos los días y la gente lo lee!
-¿Y que haces todo el dia?
-¡Leo los blogs de otras personas!



Durant aquests últims hem estat discutint força sobre la participació en els blogs. Respecte aquest tema m'ha semblat representatiu el cas d'en Russell Beattie (pel què es veu, un reconegut blogger - no he pogut investigar més) que va optar per eliminar la opció de deixar comentaris en el seu blog.

En el post titulat No Comments Pushback, Beattie fa una irònica declaració d'intencions justificant la radical decisió.
En aquest text defensa que un blog és, per davant de tot, un espai de llibertat pel seu creador i que, per tant, amb la opció de fer comentaris o sense, sempre seguirà essent un blog.
Arrel de la "temerària" presa de decisió, alguns bloggers van posar el crit al cel en els seus pròpis blogs, la qual cosa va generar alhora un exercici de "conversa" entre diferents blogs*.

La participació, en aquest cas, no es redueix nomès en un blog personal, sinó que es fa extensible a la blogosfera. Cadascú, des del seu propi espai pot parlar d'un mateix tema sense la necessitat de deixar un comentari en webs alienes.
Tot i que la postura de Russell Beattie sembla que traeixi l'esperit del 2.0, proposa una alternativa de participació i anima a contribuir, no nomès als blogs aliens, sinó al conjunt de la blogosfera.

---------------------
*Mathew Wingram dona una opinó força interessant al respecte en el seu blog personal.

09 julio 2006

Moren els blogs?

Pensant en el naixament d'aquest espai - no sé massa perquè (dec tenir un mal dia) - em plantejo ja qüestions sobre la seva mort. Com he deixat escrit en algun comentari del blog del curs, penso que la vida i la mort dels blogs depèn directament de la persona que hi publica. Ara bé, com es medeix la vida d'un espai d'aquesta mena? És l'actualització de continguts i la idea de work in progress el què dona sentit a la web 2.0? Un cop el blogger deixa de publicar la web regressiona a un estadi 1.0? Quin valor té el blog quan els seus participants hi han deixat d'escriure? Només compta el present en aquest tipus d'experiències? Quina voluntat de transcendència tenen o poden arribar a tenir aquestes iniciatives?

Suposo que com gairebé tot en el 2.0, la resposta d'aquestes preguntes la tenen els propis bloggers. Aquests i el totpoderós Google, que m’ha donat algunes pistes:

http://blogs.periodistadigital.com/24por7.php/2006/02/24/bloggy_we_hardly_knew_ye

Aquest editorial del Chigago Tribune fa un anàlisi de la història del blog i d’algunes “prediccions futur” al respecte.